Fragments #8

Enganxadíssima a "L'aniversari secret" de Kate Morton, llibre que m'estic fent durar perquè de tots els que ha escrit aquesta autora és, amb diferència, el que més m'ha agradat. Crec que ha aconseguit una esplèndida maduresa narrativa i un estil molt característic, alhora, que força punyent amagat sota una certa melangia, un costumisme típicament anglosaxó i ara i adès una mica de romanticisme i uns personatges humans fora mesura.

El llibre em sembla molt ben ambientat en les tres époques en les que ens movem: 1941 (el Blitz de la Lutfwaffe sobre el Regne Unit), 1961 (moment cabdal en el que comença la novel.la i en el que, com la Lauren, ens convertim ipso facto en aferrisats guardians del secret de la Dorothy) i 2011, quan tots els germans decideixen que la mare torni a casa, des l'hospital, per passar els seus darrers dies a Greenacres, la llar familiar, i la Lauren inicia una carrera frenètica per poder tancar el cercle acuradament i comprendre millor que és el que va esdevenir a la joventut de la seva mare perquè carregués amb aquest secret durant tants anys...i fes el que va fer aquella tarda d'estiu de principis dels '60.

La trama és molt consistent i té un bon ritme combinant molts elements com el suspens i el misteri amb un cert romanticisme i un base històrica molt generosa. Molt encertat tot plegat imprimint caràcter a la novel.la.

Només puc recomenar-vos que la llegiu...I aquí, un tastet !!!

Sabia el nom de la mama. Aquell home no era un desconegut qualsevol.

Va tornar a parlar, però ho va fer tan fluixet que la Laurel no el va poder sentir i només va veure com la seva mare assentia lleugerament amb el cap. La mama se l’escoltava amb el cap inclinat al costat. Va alçar la cara en direcció al sol i va tancar els ulls un segon.

I l’escena següent va passar molt ràpid.

La Laurel sempre recordaria el flaix d’argent líquid. Com els raigs del sol es reflectien a la fulla, un instant breu i preciós.

I tot seguit el ganivet, l’especial, va baixar de cop i es va enfonsar al pit de l’home. El temps es va alentir, i va anar a una velocitat vertiginosa alhora. L’home va cridar i va fer una ganyota de sorpresa i dolor i terror; i la Laurel li tenia la mirada clavada a les mans i va veure com s’agafava al mànec d’os del ganivet, on la sang se li escampava en forma de taca per la camisa; i com queia estès a terra, amb el vent calent que se li emportava el barret arrossegant-lo pel terra polsegós.

El gos no parava de lladrar histèric, el petitó plorava damunt la grava, tenia la cara roja i brillant de tant d’esforç, el cor li anava massa ràpid, però per la Laurel, tots aquells sons s’anaven apagant. Els sentia per sota els seus panteixos i els galops líquids de la seva pròpia sang.

El ganivet havia perdut el llaç i la punta de la cinta ara s’arrossegava per les pedres que marcaven el perímetre del jardí. Allò va ser l’últim cosa que la Laurel va veure abans que el camp de visió se li omplís d’estrelles minúscules que van començar a pampalluguejar fins a apagar-se completament i ennegrir-se tot.