Fragments #13

Amb tot, en baba Ayub es podia considerar afortunat, ja que tenia una família que s’estimava per sobre de tot. Estimava la seva dona i mai no li aixecava la veu, i encara menys la mà. Valorava els seus consells i trobava un plaer veritable en la seva companyia. Pel que fa als fills, en tenia tants com dits té la mà, tres nens i dues nenes, i a tots se’ls estimava de tot cor. Les seves filles eren diligents i amables, i tenien bon caràcter i bona reputació. Als seus fills ja els havia ensenyat el valor de l’honradesa, del coratge, de l’amistat i de treballar de valent sense queixar-se. Ells l’obeïen, tal com han de fer els bons fills, i ajudaven el pare amb les collites.
Tot i que s’estimava tots els fills, en baba Ayub tenia una debilitat secreta per un d’ells, el més petit, en Qais, que tenia tres anys. En Qais era un nen amb uns ulls de color blau fosc. Captivava tothom que el coneixia amb la seva rialla entremaliada. També era un d’aquells nens amb tanta energia que feia que els altres gastessin la seva. Quan va aprendre a caminar, li va agradar tant que no parava en tot el dia, mentre estava despert, i, cosa que era més inquietant, ni tan sols de nit, mentre dormia. Sortia somnàmbul de la casa de fang de la família i marxava cap a la foscor il·luminada per la lluna. Evidentment, els seus pares s’amoïnaven. ¿I si queia en un pou, o es perdia, o, encara pitjor, l’atacava una de les bèsties que de nit sotjava les planes? Van provar molts remeis, però cap no va funcionar. Al final, la solució que va trobar en baba Ayub va ser ben senzilla, com sovint ho són les millors solucions: va treure la campaneta del coll d’una de les cabres que tenia i la va penjar al coll d’en Qais.D’aquesta manera, el dring de la campaneta despertaria algú si en Qais s’aixecava a mitja nit. La deambulació nocturna es va acabar al cap d’un temps, però en Qais va agafar afecte a la campaneta i no va voler separar-se’n. I així, tot i que ja no
complia el propòsit original, la campaneta va continuar lligada al cordill que en Qais duia al coll. Quan en baba Ayub tornava amb la família després d’una llarga jornada de feina, en Qais sortia corrent de casa i anava de dret cap a la panxa
del seu pare, amb la campaneta dringant a cada passet que feia. En baba Ayub l’aixecava i l’entrava a casa, i en Qais observava amb molta atenció com el pare es rentava, i després seia al costat d’en baba Ayub a l’hora de sopar. Després de sopar, en baba Ayub bevia te mirant la seva família, imaginant-se un dia en què tots els seus fills es casarien i li donarien néts, el dia en què seria el patriarca orgullós d’una prole encara més gran.
Però, ai!, Abdullah i Pari, els dies de felicitat d’en baba Ayub es van acabar.