Fragment #26

"Uns bons veïns"

Víctima núm. 18:

Maurici Ferrer, 52 anys. Enginyer electrònic. Casat, sense fills.

5 hores abans de morir

Quan la seva dona va trucar el 061, ja sabia que estava tocat de mort, que se n’aniria a l’altre barri en qüestió d’unes hores, un parell de dies a tot estirar.
Prou que l’Esperança li ho havia dit, que calia que el visités un metge.
–Maurici, això que et passa no és normal...
Sí que ho era, però, si t’havien enverinat.
Acostumat a no fer cas a res que li pogués dir l’Esperança,va permetre que el verí anés guanyant terreny pel seu cos. En entossudir-se a portar-li la contrària, primer no va voler donar
importància als mal de ventre, les nàusees i els vòmits. Només es va començar a preocupar en adonar-se que les seves deposicions eren sanguinolentes. Però, fins i tot llavors, no ho volia reconèixer.
–Això és un virus, tu que t’alarmes per no res...
Tossuda, l’Esperança anava fent repàs de les diverses possibilitats: que potser havia pres alguna medecina que li havia fet
reacció, que tal vegada patia d’alguna al·lèrgia que no coneixia, que qui sap si s’havia menjat algun bolet verinós...
Quan va esmentar això del bolet, en Maurici no va poder més i n’hi va ventar un, de bolet. Un revés que li deixà els dits marcats a la cara.
–Mira que n’ets, d’estúpida! –va exclamar ofès per posar en dubte la seva habilitat.
Avesada com estava a rebre, l’Esperança va optar per no dir res més. Es va tancar a la cuina ˗d’on, segons l’opinió del seu home, no n’hauria de sortir mai˗, tot mussitant entre dents un «ja t’ho faràs».
Que li plantegés la possibilitat que ell, un caçador de bolets experimentat, es pogués equivocar, era una qüestió que el seu amor propi no podia consentir. Però quan l’ambulància el va venir a buscar, en Maurici ja tenia el fetge i els ronyons desfets.
De camí a l’hospital, llavors que encara tenia el cap clar, feiarepàs de la seva situació.
Tot i que cada minut que passava quedava ben clara l’evidència, li dolia reconèixer que es trobava d’aquella manera perculpa d’una Amanita phalloides. Ho sabia tot, dels bolets, i per això coneixia perfectament els símptomes i s’adonava que ja era massa tard.
Com era possible que s’hagués confós?... Però si sabia distingir perfectament totes les espècies...