Fragmento #36

No es podia ni imaginar el perill que l’amenaçava. Res al seu voltant li podia provocar aquesta sensació, al contrari. Ynatsé s’anava despertant en una vall idíl·lica, oberta a tots els vents, on pasturaven i passejaven les bèsties. Es va aixecar i va anar a rentar-se la cara en un rierol que baixava a prop de la cova on havia passat la nit. Es va veure el rostre reflectit a l’aigua i no es va reconèixer. Va enfonsar les mans dins del riu i el contacte amb aquella fredor li va provocar una esgarrifança de fred que li va recórrer tota l’espinada. Malgrat el contrast de temperatura que experimentava el seu cos, tenia encara els sentits una mica adormits, però es va posar en alerta de seguida quan va sentir darrere seu, entre els matolls, un soroll.
Va fer un bot, es va girar, va mirar a esquerra i a dreta i va veure unes branques que encara es movien. Va buscar amb la seva mirada esquerpa de caçador entre l’espessa vegetació i va veure que un cérvol jove havia passat saltironejant per aquell verger. Era l’audàcia dels joves que no són conscients dels perills que els envolten i que poden acabar pagant molt cars, sovint perdent la vida. Es va ajupir i va mirar de seguir-li la petja. «Podria ser un bon esmorzar», va pensar Ynatsé.
Tan sigil·losament com el seu pes i els branquillons que hi havia estesos per terra li ho permetien, Ynatsé es desplaçava de genollons. Amb els genolls doblegats suportant el pes del seu cos, i aguantant-se la respiració, procurava no perdre de vista aquell cervatell. L’animal es va aturar com si hagués notat que el seguien, va inspeccionar el terreny i, en no advertir cap perill a la vista, es va posar a rosegar i a mastegar tranquil·lament les fulles d’un arbre que li havia quedat a prop de la boca.
«Ara és la meva», va pensar Ynatsé. «M’hi acostaré, i com que està distret menjant em serà molt més fàcil abraonar-m’hi. Te la guàrdia abaixada. M’hi llançaré al coll, l’immobilitzaré i li clavaré tantes punyalades com em faci falta per reduir-lo.»
Ynatsé ja visualitzava mentalment l’escena.
Es va posar a caminar de quatre grapes aixecant primer un braç i després l’altre; ara una cama i després l’altra. Ho feia amb la cautela dels grans felins, com la dels guepards, abans de saltar sobre la seva presa. Aliè al perill que l’assetjava, el cervatell menjava confiat donant l’esquena a Ynatsé, que ja salivava amb la idea d’assaborir la carn tendra d’aquell animal.
Era molt a prop. Era gairebé l’últim moviment que feia abans de posar-se dempeus i atacar el cervatell. Va avançar el braç dret, i encara no va tenir temps de moure l’esquerre que el terra es va enfonsar, va cedir, sota seu. Ynatsé va deixar anar un crit que va alertar i espantar el cervatell, que va fugir com un esperitat camps a través.
Mentre l’animal se li escapava, Ynatsé queia en picat, com una pedra al buit, fent-se uns quants cops contra les parets d’aquell forat per on s’estava precipitant.
La caiguda va ser dolorosa a causa d’unes estaques punxegudes que sobresortien de les parets i que li van esquinçar les pells que el cobrien. Va impactar amb el costellam contra el terra rocós del fons d’aquell sot, que va identificar de seguida. Era una trampa per a animals. Ho coneixia prou bé. Tapada i coberta amb vegetació a la superfície, plena d’estaques per ferir l’animal quan queia per l’interior del forat i un fons encatifat de pedres tallades en punta i esmolades perquè, quan la bèstia piqués amb tot el seu pes contra el terra, se li clavessin i se li enfonsessin a la carn. Una trampa gairebé mortal per caçar animals de grans dimensions com les que els avantpassats del seu clan havien fet per caçar óssos i rinoceronts.
Hi havia una diferència, però, perquè aquella trampa no donava a cap cova o cavitat d’on sortissin homes armats per rematar l’animal que havia caigut malferit al parany, i després, un cop mort, se l’enduguessin per tallar-lo.
«Com s’ho feien per treure l’animal del forat?», es va preguntar.
Mentre rumiava una possible resposta, Ynatsé va notar un líquid calent i salat que li baixava per la comissura dels llavis. Es va passar la llengua per la boca. Va tastar la seva pròpia sang i es va posar una mà al cap. Va poder comprovar que s’hi havia
L’altra vida fet uns traus que sagnaven profusament. Es va palpar tot el cos adolorit i masegat i es va aixecar pell i carn viva esquinçada dels braços, de l’esquena i de les cames, fruit dels cops que s’havia fet contra les estaques de les parets. Va mirar enlaire per inspeccionar l’altura des d’on havia caigut i, per la poca llum que venia de l’exterior, va intuir que era un forat llarg i prou ample. Malferit, com qualsevol animal que hagués caigut en aquella gruta, Ynatsé va girar sobre el seu eix i va tornar a mirar cap a dalt buscant l’aire, el cel i la llum del dia. Pensava. I no sabia com sortiria d’allà.