Ressenya del llibre "Els invisibles" d'Isabel-Clara Simó

"Els invisibles" d'Isabel-Clara Simó és una novel.la coral que, des el primer instant, fa que sentis una sensació d'impotència, de tristesa i resignació davant les desgràcies que s'amunteguen sobre els personatges.  Al llarg de la novel.la esperes, sense treva,que algú et doni una explicació de perquè aquelles persones han tingut que passar per unes circumstàncies personals i/o professionals tan diferents a les que semblaven predestinats. Per què aquest és el seu fat? Persones que ho tenien tot per triomfar a la vida i que, de cop i volta, el seu camí s'ha vist travat i han hagut de renunciar al que volien fer o a aquells que estimaven i adaptar-se al que el destí els ha guardat. I es que, com ja sabem, la vida no és pas justa i sovint, tampoc, lineal malgrat que ens entossudim en creure-ho. 

El llibre comença i acaba amb les tasques de recerca de la petita Victòria (nom molt simbòlic atès la trama que desplega Simó), de quatre anys, que ha desaparegut misteriosament quan anava d'excursió amb els seus pares, mentre aquests tenen un petit moment de distracció. A partir d'aquest instant, l'autora amb un català acurat, amb una impressionant vocabulari i una treballada prosa ens presenta als veïns de Volterà, un poble fictici, dividit per una maldestra carretera que destroça el seu paisatge, i que pot representar qualsevol poble, barri o país amb els seus habitants i, en conseqüència, les seves vides, alegries i misèries. La carretera que roman simbòlica  durant tot el relat és una de tantes d'aquelles que estan dissenyades pel algú que està assegut en una cadira d'un ministeri, i que no es molesta en saber si el seu traçat és el més adequat i que esdevé, com en aquest cas, una mena de vendetta vers algú/alguns als qui vols fer la guitza. Una serp que manlleva vides cada any i que fa que existeix una frontera entre ponent i llevant. Volterà, un poble gris però hospitalari que engoleix als que hi habiten i que està emmarcat en un país gris, en un temps també fosc. 

Quan la nena va desaparèixer, van rastrejar tot el bosc, i el llac i tot. La Victòria tenia només quatre anys i havia anat gairebé tot el temps a collibè del seu pare o, alguns trams, de la maneta de la mare. Els caminois no eren aptes per al cotxet, i en Blai i la Montse, els seus pares van voler portar-la perquè aprengués de ben petita les meravelles del camp.

Quan, al principi, la Victòria desapareix, restes angoixat. Només has llegit unes planes i ja saps que una mena de boirina de mala sort ens envolta. No trobar-la és desesperançador. Només resta l'acceptació com ens passa amb la vida molt sovint i molts interrogants. El poble no se'en sap avenir i se sent culpable i abatut. El temps passa i l'oblit cau com una batalla perduda, un cop més, per Volterà.

Quan el sol va besar la ratlla de l'horitzó, més de cent persones buscaven amunt i avall. Portaven bengales, xiulets i llanternes. La majoria cridava: "Victòria! Victòria !", en un tètric contrast entre el nom i la realitat.

I poc a poc, coneixem a l'Ernest Sagristà, el gran pintor que haguera pogut ser un revulsiu per l'art però que al final, la seva obra no serà mai descoberta; en Maurici, el doctor, amb la seva dona i les seves infermeres que van haver de fugir d'Estats Units acusats de practicar avortaments; la Candelaria que va perdre els seus pares i perd part de si mateixa salvant la seva filla...

Joan Farinyas havia arribat al poble no feia més de mig any. Havia estat al servei de Jordi Pijoan, el potentat de la comarca. Era un home nerviüt, d'uns quaranta anys i un lleig bigoti grogós. Era esquerp i eixut i vivia a la pensió de la Caldereta. Deia que era gitano, però el cognom no ho era pas, i deia també que havia viscut molts anys al Marroc, però no devia ser veritat a jutjar per l'alcohol que traginava.

És evident que tot plegat és una metàfora d'un país, Catalunya, vençut, dividit i abatut amb una frontera que es la Catalunya Nord dins d'un marc on les persones humanes veuen les seves vides manipulades per una élit, sovint mesquina i ambiciosa. Gent que passa desapercebuda i que només té veu en les eleccions perquè, aquesta novel.la, és una dura crítica a la situació actual, com diu la mateixa escriptora qui fa una crida a la solidaritat, la força comú front als poderosos. Podem arribar a trobar moltes explicacions per la invisibilitat però a la fí arribem a la conclusió que només la nostra veu serà escoltada i ens farem amb la victòria si ens recolzem els uns als altres. La unió és la força del canvi. Si no despertem, restarem sota el polsim de l'oblit.

Al acabar el llibre t'adones que, al cap i a la fí, els invisibles són tots aquests personatges que estan destinats a l'infortuni i a l'oblit però que, tanmateix, reixeixen perquè existeix sempre l'oportunitat de recomençar, de fer-se una nova vida, de tirar endavant, de sobreposar-se.

Josep Morgades era un alcalde boníssim, i Volterà era un bon poble. O un poble bo, tant se val. I així van anar caminant: fent vi, del millor, i oli, del millor, i fruita, escassa però d'aquella antiga que fa tanta flaire i té tanta mel a dins.

"Els invisibles" és un llibre amb una gran força interior que es llegeix agradosament i que, enfocada des de la perspectiva d'una tercera persona, ens esmicola tot un món amb minuciositat, amb reflexions de l'autora ara i adés sobre moltes temàtiques embolcallades en el mateix text. Tots els personatges estan molt entrellaçats, aparentment de manera casual, malgrat que es configuren com peces d'un trencaclosques i l'autora s'encarrega de que en sapiguem el seu aspecte, la seva manera de ser, els seus desitjos. Són petits microcosmos dintre del llibre.

Aquest relat ha suposat quatre anys d'esforç per part de Simó i es que, té tants matisos, tantes lectures, està tan ben entrellaçada que, malgrat la seva aparent senzillesa, és una obra major d'una autora que, hores d'ara, ja no té res a demostrar car posseeix una llarga, brillant i llegida trajectòria artística. Aquest mateix any ha rebut el "Premi Jaume Fuster" de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana que és un guardó que s'atorga amb votació directa dels mateixos escriptors i que és un reconeixement al conjunt d'una trajectòria i, per tant, li confereix una gran distinció i rellevància.

Isabel-Clara Simó ha publicat més de quaranta obres, ha estat traduïda a molts idiomes entre ells l'alemany, el suec, l'italià i ha rebut premis molt importants que l'avalen com una de les nostres autores més fermes, més exitoses i més consolidades.

Així, doncs, us recomano que us endinseu en aquest llibre, no només perquè Simó és un referent de l'estat de la nostra literatura sinò perquè és una obra de maduresa, vital i transgressora.