Miquel Martí i Pol ha esdevingut un dels poetes catalans més coneguts i llegits del segle XX. "Estimada Marta", escrit en el 1978, és un dels llibres poétics en català més venuts de la nostra literatura. Martí i Pol, apart de poeta, també va ser escriptor i traductor.
La seva poesia ens parla de sentiments, de la nostra vida interior, del llenguatje del cor i també es rebel.la contra un sistema social que pensa injust i miserable alhora que, inevitablement, s'hi veu reflexada la seva lluita contra la malaltia, l'esclerosi múltiple, que va patir durant més de 30 anys.
Miquel Martí i Pol és un dels poetes més estimats i propers a Catalunya. Persona humil, propera, senzilla, el seu treball es considera molt preuat i obté el reconeixement popular de manera espontània.
Hores d'ara continua sent reeditat contínuament i traduït a múltiples idiomes.
T'estimen, Martí !!! ;-)
T'estimen, Martí !!! ;-)
Set poemes d’aniversari
I.
Mira'm els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d'un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l'arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.
Per l'abril farà anys del desgavell:
set anys, cosits amb una agulla d'or
a la sorra del temps,
platges enllà perquè la mar els renti
i el sol i el vent en facin diademes.
Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc,
la cambra closa, els grans silencis;
de tot això só ric, i de més coses,
però no em tempta la fredor del vidre
i sobrevisc, aigües amunt del somni,
tenaç com sempre.
Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.
II.
Set primaveres sense flors ni ocells.
Així també pot escriure's la història.
No desertar el silenci deu ser l'única
manera d'assumir-lo i enriquir-lo.
I ara no hi ha desordre ni sorpreses,
els mots flueixen lentament i clara
i el bosc és dens i acollidor com sempre.
Alçant els punys pots percudir la lluna.
III.
Des del llindar del silenci,
ara amb un flingant nou i els vestits espolsats
perquè la solitud només era un cancell
i el cup vessa, abundós i generós.
No per caçar bubotes, consirós,
ni per sotmetre l'aldarull fecund
de la gent i les coses,
sinó per fer una ratlla poc profunda
damunt la terra molla
i travessar amb un pas a l'altra banda.
Ai el vent que desvetlla tants colors,
les set roses que esclaten
inesperadament, i aquell vaixell
que solca agosarat totes les rutes.
Des de la més estricta solitud,
minuciosament i tenaçment sabuda,
per no perdre l'olor de cap crepuscle
ni el foc de cap aurora
i poder alçar en triomf l'estendard de les hores
per damunt de l'oblit i de les ombres.
IV.
No t'ennueguis amb records. Set claus
barren set portes. Saps prou bé què hi ha
darrera cadascuna per tornar-hi
amb el pretext d'enyors o negligències.
No s'esmena la vida ja viscuda
i aquest crepuscle de balaix desvetlla
noves veus que vulneren tots els límits.
Guarda la trista borra dels secrets
al fons obscur de qualsevol butxaca.
Que no t'exclogui el vent dels seus combats
ni la mar dels seus ocis. Per colrar-te
de nou la pell hauràs d'obrir finestres.
No sentis massa pietat de tu.
Llença les claus i aprèn-te més encara.
V.
Ara parem-nos en aquest replà,
atents, però, a l'indefugible
senyal de la represa.
Ni tu ni jo sabem bé de quin
delicte se'ns acusa,
i hem oblidat l'inoblidable origen
de l'espiral de foc i de tendresa
que ens ha dut fins aquí.
No et proposo sinó que compartim
silenciosament aquests instants,
sense remoure poc ni gens les aigües
del toll de la memòria
ni fer cap gest per endreçar calaixos
en un grotesc intent de retrobar
la intimitat perduda.
Reposem junts –tan senzill com això–,
si res més no perquè junts hem baixat
el set graons d'aquest tram de l'escala
i ara l'ofec del temps ens neguiteja.
Dellà el mirall que perfà aquest silenci
hi ha l'estesa d'uns anys no combatuts,
barbullents i frondosos,
plens de símbols, de veus i de banderes.
VI.
Algues i vents teixeixen
un enfilall d'aurores.
Pel flanc d'aquesta tarda
desmesurada i lenta
heura i paret componen
una sola figura.
Tot és sobrer des d'ara
i tot és necessari.
Proclama el nou solstici!
Allí on conflueixen
ulls i desig, hi esclaten
tots els colors possibles.
Set ratlles lleus enceten
la pell de set esferes.
Ençà i enllà dels somnis
només la mar llunyana
i un fris remot de rostres
preserven de la fosca
l'escuma de tants dies.
VII.
Qualsevol cosa fàcil i senzilla:
passejar, per exemple, o bé llegir en veu alta.
Qualsevol gest que no mogui discòrdia,
qualsevol color nou i tantes fulles
desficioses de vent i de pluja.
Que l'espasí de vidre no penetri
la polpa massa flonja; sagnaria
com sempre inútilment i escandalosa.
Més val, si tant convé, refer el paisatge
–set pollancs prop d'un riu imaginari–
i oblidar-se'n després, per no confondre
records amb enyorança.
Qualsevol mar també i totes les platges,
camp sempre obert a múltiples conteses;
qualsevol forma, qualsevol projecte,
l'esclat i el foc damunt la pell novella
i aquest tot de no-res, incomprensibe.
Desa'm les rauxes i els neguits. La lluna
tramunta, ardida, totes les carenes.
Mira'm els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d'un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l'arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.
Per l'abril farà anys del desgavell:
set anys, cosits amb una agulla d'or
a la sorra del temps,
platges enllà perquè la mar els renti
i el sol i el vent en facin diademes.
Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc,
la cambra closa, els grans silencis;
de tot això só ric, i de més coses,
però no em tempta la fredor del vidre
i sobrevisc, aigües amunt del somni,
tenaç com sempre.
Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.
II.
Set primaveres sense flors ni ocells.
Així també pot escriure's la història.
No desertar el silenci deu ser l'única
manera d'assumir-lo i enriquir-lo.
I ara no hi ha desordre ni sorpreses,
els mots flueixen lentament i clara
i el bosc és dens i acollidor com sempre.
Alçant els punys pots percudir la lluna.
III.
Des del llindar del silenci,
ara amb un flingant nou i els vestits espolsats
perquè la solitud només era un cancell
i el cup vessa, abundós i generós.
No per caçar bubotes, consirós,
ni per sotmetre l'aldarull fecund
de la gent i les coses,
sinó per fer una ratlla poc profunda
damunt la terra molla
i travessar amb un pas a l'altra banda.
Ai el vent que desvetlla tants colors,
les set roses que esclaten
inesperadament, i aquell vaixell
que solca agosarat totes les rutes.
Des de la més estricta solitud,
minuciosament i tenaçment sabuda,
per no perdre l'olor de cap crepuscle
ni el foc de cap aurora
i poder alçar en triomf l'estendard de les hores
per damunt de l'oblit i de les ombres.
IV.
No t'ennueguis amb records. Set claus
barren set portes. Saps prou bé què hi ha
darrera cadascuna per tornar-hi
amb el pretext d'enyors o negligències.
No s'esmena la vida ja viscuda
i aquest crepuscle de balaix desvetlla
noves veus que vulneren tots els límits.
Guarda la trista borra dels secrets
al fons obscur de qualsevol butxaca.
Que no t'exclogui el vent dels seus combats
ni la mar dels seus ocis. Per colrar-te
de nou la pell hauràs d'obrir finestres.
No sentis massa pietat de tu.
Llença les claus i aprèn-te més encara.
V.
Ara parem-nos en aquest replà,
atents, però, a l'indefugible
senyal de la represa.
Ni tu ni jo sabem bé de quin
delicte se'ns acusa,
i hem oblidat l'inoblidable origen
de l'espiral de foc i de tendresa
que ens ha dut fins aquí.
No et proposo sinó que compartim
silenciosament aquests instants,
sense remoure poc ni gens les aigües
del toll de la memòria
ni fer cap gest per endreçar calaixos
en un grotesc intent de retrobar
la intimitat perduda.
Reposem junts –tan senzill com això–,
si res més no perquè junts hem baixat
el set graons d'aquest tram de l'escala
i ara l'ofec del temps ens neguiteja.
Dellà el mirall que perfà aquest silenci
hi ha l'estesa d'uns anys no combatuts,
barbullents i frondosos,
plens de símbols, de veus i de banderes.
VI.
Algues i vents teixeixen
un enfilall d'aurores.
Pel flanc d'aquesta tarda
desmesurada i lenta
heura i paret componen
una sola figura.
Tot és sobrer des d'ara
i tot és necessari.
Proclama el nou solstici!
Allí on conflueixen
ulls i desig, hi esclaten
tots els colors possibles.
Set ratlles lleus enceten
la pell de set esferes.
Ençà i enllà dels somnis
només la mar llunyana
i un fris remot de rostres
preserven de la fosca
l'escuma de tants dies.
VII.
Qualsevol cosa fàcil i senzilla:
passejar, per exemple, o bé llegir en veu alta.
Qualsevol gest que no mogui discòrdia,
qualsevol color nou i tantes fulles
desficioses de vent i de pluja.
Que l'espasí de vidre no penetri
la polpa massa flonja; sagnaria
com sempre inútilment i escandalosa.
Més val, si tant convé, refer el paisatge
–set pollancs prop d'un riu imaginari–
i oblidar-se'n després, per no confondre
records amb enyorança.
Qualsevol mar també i totes les platges,
camp sempre obert a múltiples conteses;
qualsevol forma, qualsevol projecte,
l'esclat i el foc damunt la pell novella
i aquest tot de no-res, incomprensibe.
Desa'm les rauxes i els neguits. La lluna
tramunta, ardida, totes les carenes.
Capvespre d’agost
Ha plogut molt. De tot arreu m'arriben
sentors de terra molla.
Bec, golut,
la llum esplendorosa del crepuscle.
Ara pertot la vida recomença
poderosa com mai;
i els amants que són lluny l'un de l'altre
s'enyoren i es desitgen.
¿I jo qui sóc sinó algú innominat
que sols viu si tu el penses?
sentors de terra molla.
Bec, golut,
la llum esplendorosa del crepuscle.
Ara pertot la vida recomença
poderosa com mai;
i els amants que són lluny l'un de l'altre
s'enyoren i es desitgen.
¿I jo qui sóc sinó algú innominat
que sols viu si tu el penses?
Quasi homenatge
Envelliran els llibres i potser
no els llegirà ningú, però la carn
no serà pas menys trista. Desaprendre
tan de futur és una tasca dura
i també ho és assajar de fer un nus
amb la corda del temps per recordar
que encara no has viscut i ja s'apropa,
furtiu i descaradament solemne,
el desenllaç. Toca el mar amb els ulls
cansats de no mirar i esborra els signes
de qualsevol complaença; que sigui
tot tan dur i tremolés que ja no puguis
recular més sense negar-te. Ara
potser ja res no compta, només l'arbre
que preserva l'espai de les ventades
contradient el ritme de les coses,
o la sageta que desfà camí
i és un repte de llum que t'assenyala
i esperes amb temor i amb alegria.
Envelliran llibres i molt més
hauràs envellit tu quan, mig escèptic,
mig resigant, recullis el farcell
d'enganys i desenganys i, altiu, contemplis
la immensitat amb la mirada neta
de turpituds i angoixes, tal vegada
estrafent sense ganes aquell gest
de revolta que ben pocs han comprès
però t'ha acompanyat tota la vida.
no els llegirà ningú, però la carn
no serà pas menys trista. Desaprendre
tan de futur és una tasca dura
i també ho és assajar de fer un nus
amb la corda del temps per recordar
que encara no has viscut i ja s'apropa,
furtiu i descaradament solemne,
el desenllaç. Toca el mar amb els ulls
cansats de no mirar i esborra els signes
de qualsevol complaença; que sigui
tot tan dur i tremolés que ja no puguis
recular més sense negar-te. Ara
potser ja res no compta, només l'arbre
que preserva l'espai de les ventades
contradient el ritme de les coses,
o la sageta que desfà camí
i és un repte de llum que t'assenyala
i esperes amb temor i amb alegria.
Envelliran llibres i molt més
hauràs envellit tu quan, mig escèptic,
mig resigant, recullis el farcell
d'enganys i desenganys i, altiu, contemplis
la immensitat amb la mirada neta
de turpituds i angoixes, tal vegada
estrafent sense ganes aquell gest
de revolta que ben pocs han comprès
però t'ha acompanyat tota la vida.
Com un ocell a les mans
Com un ocell a les mans d'un infant,
tan insegura
com un ocell de niu a les mans d'un infant,
la meva veu a les vostres mans.
Insisitiu a voler posseir la bellesa
i heu perdut el tacte de les coses delicades.
Les vostres mans són dures com un rostoll
i teniu dits desiguals i gruixuts;
debades l'aigua de la meva veu
hi cau com una pluja.
Transmesa constantment,
tothora renovada,
la bellesa és el vostre patrimoni,
però vosaltres estimeu
absurdament el risc
o la peresa, trista i rutinària,
d'una llar de cartó.
Puc predicar-vos amb les vostres mateixes paraules:
fugiu del cristianisme de les coses,
paganitzeu de nou tots els afectes,
car per assolir la bellesa
us heu de despullar de prejudicis
i viure amb els ulls ben oberts
i amb els sentits tensos com un crit.
Llavors recobrareu el tacte de les coses lleus
i les vostres mans seran de vent i de llum.
tan insegura
com un ocell de niu a les mans d'un infant,
la meva veu a les vostres mans.
Insisitiu a voler posseir la bellesa
i heu perdut el tacte de les coses delicades.
Les vostres mans són dures com un rostoll
i teniu dits desiguals i gruixuts;
debades l'aigua de la meva veu
hi cau com una pluja.
Transmesa constantment,
tothora renovada,
la bellesa és el vostre patrimoni,
però vosaltres estimeu
absurdament el risc
o la peresa, trista i rutinària,
d'una llar de cartó.
Puc predicar-vos amb les vostres mateixes paraules:
fugiu del cristianisme de les coses,
paganitzeu de nou tots els afectes,
car per assolir la bellesa
us heu de despullar de prejudicis
i viure amb els ulls ben oberts
i amb els sentits tensos com un crit.
Llavors recobrareu el tacte de les coses lleus
i les vostres mans seran de vent i de llum.
Pep Guardiola recitant Miquel Martí i Pol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada