Fragmento #33

Barcelona, 3 d'abril de 1870

Dong.

El campanar de Gràcia toca un quart de deu del vespre. Massa tard per sortir. Massa angúnies per quedar-se a casa.
La Marianna es treu el davantal, agafa el Llibre de Salms amb les tapes de cuir i se’l guarda ben a prop del cor, endinsat entre el vestit interior i la cotilla. Es cobreix els cabells trenats amb el mocador i es corda el jersei de llana gastada. Surt del taller. Baixa les escales estretes de l’edifici. Obre la porta i un cop d’aire l’obliga a amagar la cara. No li agrada el vent.
Tomba la cantonada i puja pel carrer de l’Estrella cap a la plaça de la Constitució. El so dels seus passos rebota entre les parets de les cases i juga a colar-se per les finestres tancades. Els fanals dibuixen cercles sobre la terra batuda. Unes veus darrere seu la sobresalten. Es gira. Podria assegurar que una ombra desapareix dins d’un portal. S’afanya. Arriba davant la porta tancada del Cafè de la Victòria i hi truca dos cops. Una veu emergeix per sobre dels murmuris de fons.
—Avui estem tancats!
—Berenguer, sóc l’Herbetes.
Se sent el soroll d’una fullola i s’obre el pas central de la portalada de fusta. La Marianna entra.
Una munió de gent, alguns asseguts, altres drets, no deixen lloc per passar. El fum de cigars dissimula el sostre corroït. A l’altre costat de la barra, la Victòria neteja gots amb els dits nerviosos i eixuga els mals averanys, que Si aquesta colla no mesura els crits ens tanquen el cafè, Berenguer, que ja t’ho deia jo que no ens havíem de ficar en aquesta batussa.
La Marianna es treu el mocador i avança una mica més. Força la vista. Entre una taula i la paret troba un petit buit. S’hi enquibeix. Al fons, l’Amàlia governa totes les mirades i es disposa a parlar.
—Aquest cop n’han fet un gra massa! Encara no fa dos anys que vam arriscar la pell per desbancar la reina. Aleshores sí, tot eren promeses. A baix els impostos de consums! A baix les lleves!
L’Amàlia dóna un cop sec sobre la taula i fa dringar el got que té davant.
—Us en recordeu? Ens van jurar que si lluitàvem al seu costat abolirien les lleves. I què han fet així que han arrabassat el poder? Tornar-les a imposar! Nosaltres vam complir la nostra part i ara ells s’obliden de tot el que ens van prometre. Els hem de fer saber que no poden jugar amb nosaltres. Hem d’impedir el sorteig! Com a Vic i a Martorell!
El Xicarró alça la mà amb el got de vi mig buit.
—Això està molt bé, Amàlia, però què vols que fem? Som quatre, ens aixafaran com mosques!
Alguns caps assenteixen. L’Amàlia s’aixeca amb parsimònia i el silenci amara els oients.
—Si vols, Xicarró, podem seguir llevant-nos de matinada per una misèria que no ens permet viure i que ens crema la salut, i a més a més, acomiadar-vos amb alegria quan se us enduen a una guerra, vés a saber on! Potser t’està bé, això? I potser també hem de callar quan veiem com, a sobre, els rics, com que s’ho poden permetre, paguen la contribució i se’n lliuren sense més?
—És clar que no, però…
—Però què? Si avui s’hagués celebrat el sorteig de les lleves, potser t’hauria tocat a tu. Vols esperar-te a demà, a veure si ets l’afortunat? Qui alimentarà els teus fills mentre tu estiguis fora esperant una mort segura? Qui consolarà la Ramona quan rebi la carta de condol?
Algunes dones branden els punys i criden que Ja n’hi ha prou! i que A baix les lleves!
El Berenguer s’acosta a la Marianna amb un got de vi. Ella es fica la mà a la butxaca buida.
—Em sap greu Berenguer, no puc prendre res.
—No pateixis, dona, que avui convida la casa.
La Marianna li somriu, agafa el got, murmura que Gràcies i es tomba de nou cap a l’Amàlia.
—Cal que cremem les llistes del sorteig! Esteu amb mi?
Un grup de dones aplaudeixen i clamen amb entusiasme. I fins i tot una aixeca el got i brinda que Cremarem les llistes i l’Ajuntament sencer, si fa falta!
El Tomeu, panxut i amb els ulls ensorrats sota unes celles espesses, dóna un cop a la taula i s’alça amb tanta empenta que fa bolcar la cadira darrere seu.
—Us esteu passant!
Tothom es gira cap a ell. El Jonàs, que està al seu costat, l’estira de la màniga.
—Va, Tomeu, no esguerri la festa!
El Tomeu es desembarassa de la mà del Jonàs d’una estrebada.
—La festa? Així que per a vosaltres tot això és una festa? Cony de gent!
El Tomeu deixa caure un ral sobre la taula i dóna la volta.
—Jo he viscut massa guerres per poder-vos-les contar. No en teniu ni idea, del que és. Que sou tots una colla de bords!
El Jonàs es posa dret.
—No ho digui això, Tomeu, que aquí tots vam defensar la terra i la llibertat fa dos anys, i miri ara com ens ho agraeixen!
—Jo només sé que n’he escoltat prou, de bestieses, per aquesta nit! No permetré que una banda d’insensats, i molt menys d’insensates, posi en perill la meva família!
L’Amàlia es fa lloc per passar entre les taules.
—La teva família ja està en perill, Tomeu. O quina vida creus que els espera?
El Tomeu s’atura.
—Oh, vatua! La mateixa que he tingut jo. Treballar cada dia i donar gràcies a Déu per tenir feina —alça un dit i apunta l’Amàlia—. Si vols buscar baralla per coses que no podràs canviar, tu mateix, però no arrisquis la vida dels altres!
L’Amàlia es fixa en la gota de suor que llisca pel front del Tomeu i pensa que Quantes formes té la por!
—Potser tens raó. Podem deixar-ho tot com està, abaixar el cap i fer el que se’ns mana. Però, Tomeu, si no gosem canviar nosaltres les coses, nosaltres que ja ho hem viscut tot, qui ho farà? Treballo a la fàbrica de sol a sol i veig com els meus fills sobreviuen amb un únic àpat al dia…
—I dóna’n gràcies al senyor Lledó que us procura feina al Vapor, a tu i als teus fills! Bé, a ell, i a la benevolència de tots. Perquè el pa, pa, i l’aigua, aigua. —El Tomeu obre els braços abastant tot el cafè—. Sense els que som aquí, prou que hauríeu sobreviscut tu i la teva família! Que quan va morir el teu marit, el molt estimat mestre Fabra, bé que vas rebre un bon pessic de la compassió de tots plegats!
El Jonàs es llança sobre el coll del Tomeu, però l’Amàlia s’hi interposa.
—No, fill! No val la pena.
El Jonàs el deixa anar amb una pitrada.
—El meu pare, maleït, va morir per l’honor de tots nosaltres. Per cridar una injustícia que, ara que has ocupat el seu lloc com a encarregat i tens més coses a perdre, no tens collons de bandejar. Però és evident que no valia la pena sacrificar-se per persones com tu!
El Jonàs escup a terra, als peus del Tomeu. El fum es detura i conté la basarda dels presents.
El Berenguer s’esclareix la gola i s’acosta a tots dos.
—Senyors, em sap greu, però no vull enrenou a la taverna a aquestes hores. El sereno me la té jugada i no seria qüestió que…
El Tomeu es posa bé la jaqueta, s’espolsa els pantalons a conjunt i fa un pas enrere.
—Està bé, si no admeteu que se us diguin les veritats, me’n vaig, però escolteu-me i mireu-me bé. Aquestes dones us estan emmetzinant amb somnis d’una llibertat que és impossible. Per una senzilla raó: els de dalt guanyen sempre, per això són a dalt! Així que, potser demà us llevareu amb crits de revolta, però demà passat els vostres fills no tindran menjar i ploraran els pares que van perdre. Digueu-me, val la pena tant patiment per un moment de glòria?
Una ombra roba l’entusiasme de la sala i escampa el rumor, que Potser és veritat i tot això està sortint de mare.
La Marianna s’aixeca i nota cent ulls clavats en ella. Serra els punys i deixa que el record del mestre Fabra li cremi la gola.
—Tomeu, ets un covard!
Com si no l’hagués sentit, el Tomeu agafa el barret del penja-robes de l’entrada, se’l posa i s’encamina cap a la porta.
—Benvolguda, el cel n’és ple, de valents que truquen a les portes de Sant Pere massa aviat.
—Però hi truquen sense por i amb el cap ben alt!
El Tomeu es gira amb les celles espesses arquejades.
—I qui ho diu això? Una vídua, pobra, sense família i sense nom? —Encongeix l’espatlla i esbossa un somriure—. Herbetes, et diuen, oi? I què en sabem, de tu? Tu no ets ningú. No hi tens res a perdre en aquesta guerra.
L’Ermínia s’aixeca d’un salt.
—Tots hi tenim molt a perdre!
L’Amàlia s’acosta i s’hi encara amb tot el volum del seu cos rabassut.
—Tomeu, potser tens raó. El meu marit és mort perquè en lloc de pagar la contribució per lliurar-se de les lleves, com hauria pogut fer, va sotmetre’s al sorteig i va embarcar, com un més del poble, cap a les colònies, a l’altra banda del món, a una guerra sense sentit. Va sacrificar la vida i la família com a protesta. I l’hem plorat. I tant que l’hem plorat! Però saps què? Que ens va ensenyar que és millor una mort valenta que una vida plena de pors.
—Això, fes-ho entendre als teus fills més petits quan no els quedin ni mare ni germans! —El Tomeu dirigeix la cara per sobre de l’Amàlia cap al Jonàs—. I, per cert, noi, aquest cop faig la vista grossa, com a deferència al teu pare, però si em tornes a posar les mans a sobre, no cal que vinguis a buscar feina al Vapor Lledó mai més. M’has entès?
El Tomeu, sense saludar ni esperar resposta, creua la porta que el Berenguer li obre, per facilitar la sortida i fer una mica de net.
Quan marxa, el fum circula de nou i algunes veus remuguen improperis que No sé per què caram ha vingut!, Ja se la fotrà la feina! i Com que ell pot pagar la contribució!
L’Amàlia torna al seu lloc amb el cor a les mans i les mans plenes de ràbia.
—Escolteu-me! Aquells que no tenim por, que seguim creient que les lleves són una injustícia i que cal suprimir-les costi el que costi, ens reunirem demà davant de l’Ajuntament. Dueu les teles i tot allò que creieu que pugui ser útil. Cordes, ganivets, trabucs o escopetes de caça. Cal cremar les llistes i que sàpiguen que aquesta vegada no podran amb nosaltres, que no som titelles!
Un sí orgullós ressona per tot el cafè i deixa un cant sostingut que encara es pot palpar quan el Berenguer despatxa l’últim client, tanca la porta, es gira cap a la Victòria i li anuncia que Aquest cop sí, ja ho veuràs, aquest cop ens hauran d’escoltar!
Dong. Dong. Fora, el campanar marca dos quarts de nit tancada. La Marianna s’agafa del bracet de l’Ermínia.
—Per què poses aquesta cara?
L’Ermínia arrufa el front i abaixa la mirada a terra.
—No sé si tot això ens portarà enlloc…
—I què hem de fer, quedar-nos callats?
L’Ermínia sospira.
—Callar seria seguir com sempre.
Darrere seu, les passes de la resta de congregats es dilueixen per la pressa de la temença.
L’Ermínia infla pit.
—És que són tan joves! Mira el Jonàs, amb prou feines ha complert els vint-i-tres. I el Magí? És una criatura! No els podem empènyer a una revolta.
La Marianna li prem el braç.
—I què vols, Ermínia, que els toqui anar a la guerra? Si han d’arriscar la vida, millor que sigui a casa.
L’Ermínia sospira. Fa molts anys que ja no està al seu servei, però encara li costa parlar de tu a la Marianna.
—Tu et pots estalviar el que ha de venir…
La Marianna s’aparta una mica i li clava els ulls de pluja. L’Ermínia assenteix.
—Podries tornar a Casa Lledó i reclamar el que és teu. Ara en tens la prova. El Fèlix ja no podria fer-te res.
No havien pronunciat el seu nom des del matí després de l’incendi, i sona encarcarat, com si s’hagués desfermat d’un racó de la memòria pudent, sense llum ni aire.
La Marianna s’aferra al terra, que comença a inclinar-se sota els seus peus. S’atura. Es posa una mà al pit, per agafar aire i per sentir la forma i el pes del Llibre de Salms sota el cosset. El llibre, i, sobretot, les paraules que conté. Unes paraules que se sap de memòria perquè, des que el notari l’hi va entregar, les ha rellegit nit i dia per fer-les seves, que «A la criatura que ha de néixer, que no sé qui seràs, però seràs tu, si algun dia reps aquest llibre, sàpigues que t’he estimat» i que «Con el presente documento y a todos los efectos…».
—Marianna, estàs bé?
Ella assenteix i amaga les pors desencadenades que la pessiguen per dins. Es passa una mà per la cara i pels cabells. Nota la trena nua, sense el mocador. Regira les butxaques de la faldilla.
—Ermínia, he perdut el mocador! Suposo que em deu haver caigut al cafè. Me n’hi vaig abans que el Berenguer tanqui. Tu segueix, que ara t’atrapo.
—Si vols t’espero…
Però la Marianna assegura que No, no, tranquil·la que de seguida vinc, s’allunya i tomba la cantonada de nou. Hi hauria pogut tornar l’endemà, però necessita estar sola. S’arriba al cafè que encara manté els llums d’oli encesos. Hi truca.
Sent passes a l’altra banda del carrer. El Berenguer obre la porta i la deixa entrar. Amb una disculpa i el mocador a les mans, la Marianna surt de nou de la taverna i reprèn el camí cap al taller.
Encara bufa el vent i la nit és clara. Més clara que els seus pensaments, que s’han embrutat de records i d’ànsia, que Per què no tornes a Casa Lledó? Per què no reclames el que és teu? Per tots els motius del món, per la por, pel fàstic i pels secrets, per la ràbia i per res. Per oblidar. O molt pitjor, perquè no sé si en seria capaç.
Abaixa la mirada i ofega la impotència en el trepig sec de les passes. El carrer de l’Estrella li sembla més estret que abans. Accelera. Nota una ombra darrere seu. Es gira. Una mà l’empeny contra un portal, li clava el canó d’una pistola a les costelles i li tapa la boca amb violència. La veu del Calabuig, com un fantasma del passat, li mormola a l’orella.
—Senyora Lledó, quin plaer tornar-la a veure. —La Marianna rep com una bufetada el baf d’alcohol a les galtes—. Han passat molts anys. Quina llàstima, crèiem que havia mort. El meu senyor se sorprendrà quan la vegi. I ara, sigui obedient i resi, perquè és l’última esperança que li queda.