Ressenya : "Les torres del cel" de Coia Valls

Sinopsi

Una visió dels inicis del monestir de Santa Maria de Montserrat, dels primers temps de l’Scriptorium, amb el cant del ventre de la terra que donarà lloc a l’Escolania, a través d’uns personatges que conformen el fresc extraordinari d’una terra de frontera, la Catalunya que s’expandia cap al sud per assolir la seva plena identitat com a poble.

A començament del segle XI, l’abat Oliba pren una decisió que trastoca l’ordre establert. Un petit grup de monjos s’instal·la en una de les ermites amb la missió de posar les bases del monestir. Entre ells, l’exsoldat del comte Berenguer Ramon I, Dalmau Savarés, que es debat entre dos futurs excloents: l’espiritualitat transformadora d’en Basili, l’eremita, contra el poder mundà de l’Església. 

Coia Valls recrea amb la seva magistral minuciositat un episodi perdut de la nostra història. Tot un homenatge a la muntanya de Montserrat i al mar que va ocupar aquest territori màgic en el despertar dels temps.

Dades

Editorial: Ediciones B
Enquadernació: Enquadernació cartoné

ISBN: 9788466652780

Pàgines: 448

Data de publicació:  Abril 2013
Preu: 19.95 €

Una vegada realitzada la deliciosa i alliçonadora lectura d'aquest llibre, faig meva la nota final de l'autora, la qual traspua un alè d'esperança i optimisme front els difícils moments que està passant la nostra societat en l'actualitat. La ficció transformada per la imaginació, observada com alternativa a les rigidesses que ens vénen donades.

"Les torres del cel" és un llibre sorprenent. En primer lloc, perquè tracta un tema tan proper i sensible per als catalans com la muntanya santa de Montserrat, que el donem totalment per esgotat i no es així. L'episodi de la seva fundació, malgrat haver estat tractat per diversos estudiosos, té la grandesa d'arrossegar tot un món de llegendes que, al llarg de les centúries, s'han anat barrejant amb fets reals, deixant un pòsit de fascinació i saviesa. Es dintre d'aquest aiguabarreig entre realitat i ficció del naixement de Santa Maria de Montserrat, on  l'autora inicia aquest brillant relat. Obviant l'estructura històrica, perfectament documentada, Coia Valls ens introdueix en la figura de l'abat Oliba, com el fundador del que serà el gran monestir, obra personal seva i dependent del de Ripoll, el qual era, en aquells moments, far de la cristiandat.

La narració es manté sempre equilibrada amb un "in crescendo" aproximadament a meitat del llibre, precisament quan els protagonistes comencen a desvetllar els seus misteris.

El duel narratiu, de caire filosòfic i espiritual, es representat per Dalmau Savarés, el monjo-soldat, escollit pel mateix abat Oliba, per construir i consolidar el nou monestir, i per un eremita, en Basili, que serà la clau de volta d'aquest univers montserratí. L'un, el monjo-soldat, el millor perfil d'home per arrelar en una terra colpida pels records de les ràtzies d'Al-Mansur, és un enigmàtic personatge que arrossega un llast tràgic. L'altre, l'eremita, una ànima lliure que viu en equilibri amb la natura i que abomina de les rigideses dogmàtiques. Els trobem a tots dos vivint una etapa històrica, tan incerta, en que els poders terrenals i espirituals s'entrellacen constantment. És un enfrontament entre dues personalitats que s'admiren mútuament i que intenten portar l'un a l'altre al seu terreny. Acabarà un dels dos sent seduït per l'altre?

Tots els diàlegs d'aquests personatges són de gran voltatge, però hi han dos capítols que esdevenen crucials i que podríem qualificar de sublims, extraordinaris. El primer seria una conversa entre el monjo i l'eremita que, com ells mateixos indiquen, freguen l'heretgia, i el segon es donaria quan el monjo ens confessa, de manera molt colpidora, el seu passat obscur i tortuós.

Tot el llibre està farcit de frases que fan reflexionar molt i molt. Una aurèola de misticisme acompanya tots els relats en els que es veuen involucrats els monjos, i una ombra de temor es present pel que fa als altres personatges mundans.

L'autora es mou sempre entre la història i la llegenda. Els paral.lelismes són evidents:

•  Dotze monjo fundadors de Montserrat recordant els dotze apòstols.
•  L'eremita que viu en la nuesa material et fa pensar en la llegenda de Fra Garí.
• La fundació i consolidació d'ermita a monestir de Montserrat, amb les seves dificultats, rememorant l'Esglèsia Cristiana, desprès de la mort i resurrecció del Salvador.
• Els fidels que peregrinen al nou monestir atrets per un reforçament de la seva fe. S'intueix un canvi, encara embrionari, entre fidels i Església, tal i com desitjava l'abat Oliba.
• Els estralls naturals, miraculosament aturats al llindar del monestir, els quals s'han repetit els últims decenis, i que tots recorden amb temor.
• L'aparició de la imatge de la Mare de Déu presidint el nou cenobi recordant la troballa de la Santa Cova.

Parafrasejant a l'escriptora, que ho posa en boca de l'eremita, podríem fer la semblança següent respecte a la lectura d'aquesta novel.la:

"Resulta més important assaborir el trajecte que ens porta a la consecució d'un somni (la seva lectura) i aprendre de tot el que hi trobem (els estímuls que ens reporta)."

Vénen ganes de tornar a pujar a Monserrat !!!