Miquel Martí i Pol (i III)

Amb aquesta entrada enllesteixo aquest petit homenatge a Miquel MartÍ i Pol en el desè aniversari de la seva mort. Tot i així, de tant en tant, deixaré caure poemes seus aquí i allí perquè és un poeta molt especial a la meva vida.

És un escriptor amb una veu intensa, brivant, encomanadissa que va saber combinar un profund compromís social i, alhora, tenir cura de posar uns límits per  guardar la seva privacitat. La seva lluita amb l'enfermetat feia que visqués la vida en veu alta ja que van ser trenta anys d'afrontar, dia a dia,  les limitacions d'una esclerosi múltiple. Tot i així, tots recordem al poeta somrient, tendre, generós, cordial, obert. El seu desig de implicar-se amb la societat, de voler exprémer el present, de relacionar-se, de fer coses era evident. I ho duia a terme.

Si el franquisme li va robar llibertat i li negava la cultura; amb la democràcia l'enfermetat va suposar el vent contra el que havia de remar. Mai però es a queixar. Lluitava contra l'amargor i per tant, la seva poesia és una lletra perseverant, edificant, constructiva.

Hereu i continuador d'Ausiàs March, Jacint Verdaguer, Salvador Espriu, escrivia de manera molt meticulosa i el seu repte permanent va ser, com el de seus predecesors, la recerca de l'autenticitat, de la veritat, erigint-se intérpret del seus sentiments i dels demés.

Gran persona, va ser solidari i sempre va conreuà un bri d'esperança per a tots.

Mercès, Miquel per ser tu i per la teva obra !!!

Ben poca cosa tens

Ben poca cosa tens:
La taula i uns quants llibres,
l'enyor d'ella, que és lluny
i tampoc no l'oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d'una tristor benigna,
la veu se't tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.
Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil·la.
Camina. Hi ha gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.
Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
–no és més lliure qui oblida–,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.

Estimada Marta

Des de les hores mortes, talaiot,
m’omplo la pell de dibuixos obscens
i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós,
et ressegueixo sines i malucs,
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
amb la punta dels dits extasiats.
Ets una sola i motes. Complaent
i complaguda alhora, rodolem
per un pendent insòlit. Cada gest
perfà l'extrema intimitat del joc
desmesurat i estricte. Marta, els mots
que ens diem sense dir-los no són pas
escuma sinó aigua, i el desig
és un vast horitzó. Si tanco els ulls
te'm fas present i esclaten els colors.
L'arbre de llum tan densa dels sentits
poblat de nou de fulles i d’ocells.

Si parlo dels teus ulls

Si parlo dels teus ulls em fa ressó
cadiretes de boga i un ponent de coloms.
Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

Si parlo dels teus llavis em fa ressó
profundíssimes coves i ritmes de peresa.
Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fa ressó
platges desconegudes i quietuds d'església.
Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fa ressó
melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,
del teu cos que he estimat,
només em fa ressó la meva veu,
i llavors tanco avarament els ulls
i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
que he seguit lentament a través del teu cos
tan càlid com la llum,
tan dens com el silenci.

L'espai de mi

Vetlla l'espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s'interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.
No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.
Ara m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema.

Cançó

Voldria tenir un llagut
i una casa a la muntanya;
poder encendre un flam al vent
i un altre flam a la calma;
de dia estimar muller
i de nit les dones d'aigua.
Voldria ser tan divers,
tan lliure i divers com l'aire,
conèixer tots els camins
i jeure en totes les cales.
Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les dames
i estimar-les totes, fins
les que fossin maridades,
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda.

Arran de sorra l'espill

Arran de sorra l'espill
de la quietud de l'aigua
i el teu cos lleuger, lleuger
com una cançó poruga.Arran de llavi el desig
i als dits un tacte de roses,
i el teu cos lluger, lleuger,
entre el meu desig i l'aigua.
I aquí el poema es fa carn,
la teva carn i la meva,
i un sol crit sense ressò
dins l'oci immens de la tarda.

Compliment a Antonio Machado

No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
un silenci amorós, per no interrompre
el teu íntim diàleg amb la mort
que fa tants anys que dura. Compartir-te
ha estat deturar el temps, per retrobar-me
més ingenu que mai i amb un sanglot
a flor de pell, com una criatura.
No t'he dut res, Antonio, però estimo
més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
i prop del qual confio de morir
d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.